Mostrando entradas con la etiqueta Liga. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Liga. Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de julio de 2011

Calendario de Liga 2011/12 / Calendari de Lliga 2011/12

Este es el calendario oficial de Liga del Valencia para la temporada que se avecina. / Este és el calendari oficial de Lliga del València per a la temporada que s'acosta



Casa:
Jornada 2: 28/08/11. Racing de Santander.
Jornada 3: 11/09/11. At. Madrid.
Jornada 5: 21/09/11. F.C. Barcelona.
Jornada 7: 02/10/11. Granada C.F.
Jornada 9: 23/10/11. Ath. Bilbao.
Jornada 11: 30/10/11. Getafe C.F.
Jornada 13: 20/11/11. R. Madrid.
Jornada 15: 04/12/11. R.C.D. Espanyol.
Jornada 17: 18/12/11. Málaga C.F.
Jornada 19: 15/01/12. R. Sociedad.
Jornada 20: 22/01/12. At. Osasuna.
Jornada 23: 12/02/12. Sporting de Gijón.
Jornada 25: 26/02/12. Sevilla F.C.
Jornada 27: 11/03/12. R.C.D. Mallorca.
Jornada 29: 21/03/12. R. Zaragoza.
Jornada 31: 01/04/12. Levante U.D.
Jornada 33: 11/04/12. Rayo Vallecano.
Jornada 35: 22/04/12. R. Betis.
Jornada 37: 06/05/12. Villarreal C.F.

Fuera / Fora:
Jornada 1: 21/08/11. At. Osasuna.
Jornada 4: 18/09/11. Sporting de Gijón.
Jornada 6: 25/09/11. Sevilla F.C.
Jornada 8: 16/10/11. R.C.D. Mallorca.
Jornada 10: 26/10/11. R. Zaragoza.
Jornada 12: 06/11/11. Levante U.D.
Jornada 14: 27/11/11. Rayo Vallecano.
Jornada 16: 11/12/11. R. Betis.
Jornada 18: 08/01/12. Villarreal C.F.
Jornada 21: 29/01/12. Racing de Santander.
Jornada 22: 05/02/12. At. Madrid.
Jornada 24: 19/02/12. F.C. Barcelona.
Jornada 26: 04/03/12. Granada C.F.
Jornada 28: 18/03/12. Ath. Bilbao.
Jornada 30: 25/03/12. Getafe C.F.
Jornada 32: 08/04/12. R. Madrid.
Jornada 34: 15/04/12. R.C.D. Espanyol.
Jornada 36: 29/04/12. Málaga C.F.
Jornada 38: 13/05/12. R. Sociedad.

domingo, 29 de mayo de 2011

Final de temporada, hay que calificar / Final de temporada, cal qualificar

Boletín de notas para el matrimonio Llorente-Emery:

Liga: se ha acabado en el tercer puesto, sufriendo toda la temporada pero terminando en esa ansiada tercera plaza hasta con suficiencia, por detrás de los dos monstruos presupuestarios que lamentablemente hay en estos momentos en la competición española, pero con 71 puntos y siendo el ganador honorifico de la llamada “liga de los mortales” y por lo tanto, entrando directamente y por derecho a disputar la próxima Liga de Campeones. Sin embargo el hecho de que se haya acabado a tantos puntos del primer y segundo clasificado y algunos partidos que han salido malísimos e incluso humillantes y que han eclipsado los pocos realmente buenos deja la nota en un Notable Alto cuando podría hacer sido Sobresaliente. En cuanto a actitud, la plantilla se merece un Necesita Mejorar por la desidia, parsimonia e indolencia de gran número de jugadores y demostrado en muchos partidos a los que acabo de hacer referencia y que podría haber llevado a acercarnos más a Madrid y Barcelona y alejarnos de nuestros perseguidores.

Copa: las cosas se hicieron bien, hasta que en octavos se nos cruzo por medio el Villarreal. Buen partido en Mestalla y buena primera parte en la pequeña localidad de Castellón que se pago con una horrible segunda parte y la correspondiente y sonrojante eliminación que escocerá por mucho tiempo, ya que era una competición muy ilusionante para la afición Che y se podría haber llegado bastante lejos, al menos a semifinales, porque plantilla la hay para hacerlo. No se puede poner una nota más alta que no sea un Insuficiente Alto. Como actitud, lógicamente, por la cuestión que acabo de explicar, hay que alertar con un Necesita Mejorar.

Liga de Campeones: También se hicieron bastante bien las cosas en la primera fase, con una clasificación más que previsible por detrás del todopoderoso Manchester United, y seguramente se podría haber conseguido una nota más alta como por ejemplo un Bien, si nos hubiera tocado un rival de entidad tipo Inter de Milán u Olimpique de Lyon, se hubiera demostrado un buen juego y porque a partir de octavos de final te puede eliminar cualquiera… pero nos elimino un equipo sumamente mediocre y plano como es el Schalke, derrotándonos además con demasiada suficiencia en Alemania. No puedo poner nada que no sea un Suficiente raspado y gracias. La actitud es la misma que en Liga y Copa, Necesita Mejorar, abalado por la eliminatoria tan penosa que se hizo ante el Schalke y perdiendo una gran oportunidad en avanzar en la competición y también por cosas como el sorprendente empate en Escocia.

La media sale Aprobado, además un Aprobado Alto, pero como se puede ver, la nota podría haber sido mucho mayor si se hubiese puesto más empeño en “estudiar” y “aprobar” las “asignaturas” del curso. Esta vez puede que pase, pero quizás este mismo esfuerzo no valga para la próxima campaña, con el inevitable riesgo de repetir…


Butlletí de notes per al matrimoni Llorente-Emery:

Lliga: s'ha acabat en el tercer lloc, patint tota la temporada però acabant en eixa anhelada tercera plaça fins amb suficiència, per darrere dels dos monstres pressupostaris que lamentablement hi ha en estos moments en la competició espanyola, però amb 71 punts i sent el guanyador honorífic de la crida "liga de los mortales" i per tant, entrant directament i per dret a disputar la pròxima Lliga de Campions. No obstant això el fet de que s'haja acabat a tants punts del primer i segon classificat i alguns partits que han eixit roiníssims i inclús humiliants i que han eclipsat els pocs realment bons deixa la nota en un Notable Alt quan podria fer sigut Excel·lent. Quant a actitud, la plantilla es mereix un Necessita Millorar per la desídia, parsimonia i indolència de gran nombre de jugadors i demostrat en molts partits a què acabe de fer referència i que podria haver portat a acostar-nos més a Madrid i Barcelona i allunyar-nos dels nostres perseguidors.

Copa: les coses es van fer bé, fins que en octaus se'ns encreue per mig el Vila-real. Bon partit a Mestalla i bona primera part en la xicoteta localitat de Castelló que es pagament amb una horrible segona part i la corresponent i ruboritzant eliminació que courà per molt de temps, ja que era una competició molt il·lusionant per a l'afició Che i es podria haver arribat prou lluny, almenys a semifinals, perquè plantilla n'hi ha per a fer-ho. No es pot posar una nota més alta que no siga un Insuficient Alt. Com a actitud, lògicament, per la qüestió que acabe d'explicar, cal alertar amb un Necessita Millorar.

Lliga de Campions: També es van fer prou bé les coses en la primera fase, amb una classificació més que previsible per darrere del totpoderós Manchester United, i segurament es podria haver aconseguit una nota més alta com per exemple un Bé, si ens haguera tocat un rival d'entitat tipus Inter de Milà o Olimpique de Lió, s'haguera demostrat un bon joc i perquè a partir d'octaus de final et pot eliminar qualsevol ... però ens elimine un equip summament mediocre i pla com és el Schalke, derrotant-nos a més amb massa suficiència a Alemanya. No puc posar res que no siga un Suficient raspament i gràcies. L'actitud és la mateixa que en Lliga i Copa, Necessita Millorar, abalado per l'eliminatòria tan penosa que es va fer davant del Schalke i perdent una gran oportunitat a avançar en la competició i també per coses com el sorprenent empat a Escòcia.

La mitjana ix Aprovat, a més un Aprovat Alt, però com es pot veure, la nota podria haver sigut molt major si s'haguera posat més interés en "estudiar" i "aprobar" les "asignatures" del curs. Esta vegada potser passe, però potser este mateix esforç no valga per a la pròxima campanya, amb l'inevitable risc de repetir...

domingo, 22 de mayo de 2011

Deportivo 0 - Valencia C.F. 2

Con el Deportivo siempre ha sido una extraña mezcla entre la admiración y el odio; admiración porque es un ejemplo de cómo un equipo humilde y con limitaciones puede convertirse en un gigante difícil de derribar y odio porque durante mucho tiempo han intentado (y en bastantes años conseguido) usurpar el lugar que nos corresponde por historia y para además igualar de algún modo la ilógica aversión que nos tienen desde La Coruña… y digo ilógica, porque aunque suene extraño y descabellado, ha sido el Valencia quien ha hecho grande al Deportivo; el deseo de revancha por aquel famoso penalti fallado, el de conseguir a toda costa lo que estuvieron rozando con la punta de los dedos, es lo que les condujo a la consecución de títulos y de convertirse en un equipo temible durante mucho tiempo. Si González no hubiera parado aquel penalti, seguramente el “Superdepor” habría sido flor de un día.

Se pudo ver durante el choque la gran diferencia que en la actualidad existe entre los dos Clubs: Un Valencia que jugando a un tercio de su nivel, con algunos de sus suplentes, y sin ningún tipo de ambición poniéndoselo más que fácil si cabe al equipo local, consiguió matar nada mas inicial el partido y cuando acababa este con sendos goles de Aduriz y Soldado a un Deportivo que solamente es una sombra de lo que fue, desorganizado en esquema, apoyándose en jugadores vetustos que han conocido tiempo mejores como Manuel Pablo y Valeron , que se volvían literalmente locos cuando el conjunto Che tocaba un poquito el balón y con una falta de gol alarmante; porque a pesar de la superioridad valencianista y el desespero deportivista, tuvieron ocasiones, muchísimas y algunas muy claras pero que lastimosamente fallaron y así, es muy difícil andar por la primera división, al menos de manera despreocupada.

El Valencia ha cerrado un círculo particular con el equipo gallego casi dos décadas después. Es el Valencia quien ha ayudado a construir la leyenda del “Superdepor” y ahora es el que acaba definitivamente con ella mandándolos a segunda división, pero ojo! y que nadie se equivoque, han estado opositando con fuerza durante toda la temporada a que ocurriera lo que finalmente ocurrió, el Valencia no es más culpable que otros equipos que también les han arrebatado un pedacito de derecho de permanecer en la máxima categoría.

Aspectos positivos: Se acaba la temporada con una victoria y haber sobrepasado los 70 puntos, que no está nada mal, dejando muy atrás a los presuntos perseguidores.

Aspectos negativos: Es final de curso y se ha ganado, así que no seré quisquilloso y lo dejare en blanco.



Amb el Deportivo sempre ha sigut una estranya mescla entre l'admiració i l'odi; admiració perquè és un exemple de com un equip humil i amb limitacions pot convertir-se en un gegant difícil de derrocar i odi perquè durant molt de temps han intentat (i en prou anys conseguit) usurpar el lloc que ens correspon per història i per a a més igualar d'alguna manera la il·lògica aversió que ens tenen des de La Corunya... i dic il·lògica, perquè encara que sone estrany i desgavellat, ha sigut el València qui ha fet gran al Deportivo; el desig de revenja per aquell famós penal fallat, el d'aconseguir a tota costa el que van estar fregant amb la punta dels dits, és el que els va conduir a la consecució de títols i de convertir-se en un equip temible durant molt de temps. Si González no haguera parat aquell penal, segurament el "Superdepor" hauria sigut flor d'un dia.

Es va poder veure durant el xoc la gran diferència que en l'actualitat existix entre els dos Clubs: Un València que jugant a un terç del seu nivell, amb alguns dels seus suplents, i sense cap tipus d'ambició posant-se'l més que fàcil si és possible a l'equip local, va aconseguir matar res mes inicial el partit i quan acabava este amb sengles gols d'Aduriz i Soldat a un Esportiu que només és una ombra del que va ser, desorganitzat en esquema, recolzant-se en jugadors vetustos que han conegut temps millors com Manuel Pablo i Valeron, que es tornaven literalment bojos quan el conjunt Che tocava un poquet el baló i amb una falta de gol alarmant; perquè a pesar de la superioritat valencianista i el desesper deportivista, van tindre ocasions, moltíssimes i algunes molt clares però que llastimosament van fallar i així, és molt difícil caminar per la primera divisió, almenys de manera despreocupada.

El València ha tancat un cercle particular amb l'equip gallec quasi dos dècades després. És el València qui ha ajudat a construir la llegenda del "Superdepor" i ara és el que acaba definitivament amb ella manant-los a segona divisió, però ojo! que ningú s'equivoque, han estat opositant amb força durant tota la temporada a què ocorreguera el que finalment va ocórrer, el València no és més culpable que altres equips que també els han arrabassat un pedacito de dret de romandre en la màxima categoria

Aspectes positius: S'acaba la temporada amb una victòria i haver sobrepassat els 70 punts, que no està res mal, deixant molt arrere els presumptes perseguidors.

Aspectes negatius: És final de curs i s'ha guanyat, així que no seré teclós i ho deixare en blanc.


Deportivo:
Aranzubia; Laure, Lopo, Colotto, Manuel Pablo; Juan Rodríguez, Rubén Pérez, Guardado (Lassad; min.81); Riki (Xisco; min.67), Valerón y Adrián.

Valencia C.F.:
César; Bruno, Navarro, Topal, Dealbert, Alba; Albelda; Joaquín, Banega (Tino Costa; min.61), Mata (Jonás; min.71); y Aduriz (Soldado; min.81).

Goles: 0-1; min.4, Aduriz. 0-2; min.95, Soldado.

lunes, 16 de mayo de 2011

Valencia C.F. 0 - Levante 0

Podrían intentar venderme la moto como lo han intentado con el resto del aficionado valencianista, pero no cuela; como siempre, el Valencia es especialista en estropear algo que hubiera podido ser bonito como es el derbi de la ciudad de Valencia que desgraciadamente no se dan todas las temporadas o una despedida a un clásico de la plantilla. Para empezar, el empate que se ha producido sencillamente porque el juego lo ha querido de ese modo es una mentira cochina y quien se lo crea se le podría tratar de ingenuo. Había pacto de no agresión, vaya que si lo había!. Las poquísimas ocasiones de gol que sobresalen de este tostón de partido se sucedieron por inercia de los jugadores ofensivos de cada equipo, los cuales, aunque tengan especialmente el chip cambiado para esta ocasión, pues son humanos y alguna se les escapa. El único que quiso poner algo de salsa al partido, y “manda huevos”, es el árbitro, el Sr. Teixeira, follonero como él solo, expulsando injustamente a un jugador del Levante con roja directa (Xisco Nadal) y después al propio entrenador levantino, Luis García Plaza, que suena con fuerza para el banquillo valencianista la temporada que viene, pero ni por esas… a mi me parece fenomenal; con un punto cada uno se cumplían los objetivos marcados y que menos que ayudar al equipo hermano, pero de esa forma? che!, ya que se arregla un empate, pues hacerlo agradable a la vista, con jugadas bonitas, con ocasiones, con goles, mejor un empate a 2 que un rácano 0 a 0 y siempre se puede arreglar algún estropicio con un resbalón mas que calculado del defensa de turno; o si lo van a hacer del modo que se dio, pues se avisa a la hinchada que no vaya a Mestalla, el partido se realiza a puerta cerrada y por lo menos se ahorran el dinero y el suplicio de ver tan bochornoso espectáculo… a todo esto, el partido también servía para decir adiós (y esperemos que no sea el único al que decimos adiós) a un histórico que en el pasado nos ha dado muchísimas alegrías como es Vicente; no renueva su contrato (porque no lo merece, las cosas como son) y buscara su destino seguramente lejos de tierras valencianas. Bueno, pues más meteduras de pata, ni siquiera en momentos así se hacen las cosas bien: Tenía que haber sido titular, y más ante el Club que lo hizo primero jugador y después lo catapultó al estrellato. Que hubiera tenido tiempo una última vez de hacer diabluras por la banda izquierda del vetusto santuario valencianista para después, ganarse la ovación del respetable en un emotivo cambio; pero nada, le dan los últimos minutos como si fuese una limosna y una despedida tan fría que hasta a mi me pareció ver pingüinos correteando por el césped… ahora que por fin llega la finalización de esta temporada tan sosa espero que aprendan y en el futuro, es decir, a partir de la que viene, hagan las cosas como tocan porque sino…

Aspectos positivos: misión cumplida, se ha conseguido el punto que faltaba para entrar en la próxima Liga de Campeones de manera directa, así que se puede planificar el apartado de calendarios y confección de plantilla de la manera más ventajosa posible.

Aspectos negativos: creo que el texto lo ha dejado bastante claro.





Podrien intentar vendre'm la moto com ho han intentat amb la resta de l'aficionat valencianista, però no cuela; com sempre, el València és especialista a espatlar algo que haguera pogut ser bonic com és el derbi de la ciutat de València que desgraciadament no es donen totes les temporades o una despedida a un clàssic de la plantilla. Per a començar, l'empat que s'ha produït senzillament perquè el joc ho ha volgut d'esta manera és una mentida porca i qui s'ho crea se li podria tractar d'ingenu. Hi havia pacte de no agressió, vaja que si ho havia! Les poquíssimes ocasions de gol que sobreïxen d'este torrat de partit es van succeir per inèrcia dels jugadors ofensius de cada equip, els quals, encara que tinguen especialment el xip canviat per a esta ocasió, doncs són humans i alguna se'ls escapa. L'únic que va voler posar quelcom de salsa al partit, i "manda huevos", és l'àrbitre, el Sr. Teixeira, follonero com ell només, expulsant injustament un jugador del Llevant amb roja directa (Xisco Nadal) i després al propi entrenador llevantí, Luis García Plaza, que sona amb força per a la banqueta valencianista la temporada que ve, però ni per eixes... a mi em pareix fenomenal; amb un punt cada un es complien els objectius marcats i que menys que ajudar a l'equip germà, però d'eixa forma? che!, ja que s'arregla un empat, doncs fer-ho agradable a la vista, amb jugades boniques, amb ocasions, amb gols, millor un empat a 2 que un garrepa 0 a 0 i sempre es pot arreglar algun estropellament amb un esvaró mes que calculat del defensa de torn; o si ho van a fer del mode que es va donar, perquè s'avisa als seguidors que no vaja a Mestalla, el partit es realitza a porta tancada i almenys s'estalvien els diners i el suplici de veure tan bascós espectacle... a tot açò, el partit també servia per a dir adéu (i esperem que no siga l'únic a què diem adeu) a un històric que en el passat ens ha donat moltíssimes alegries com és Vicente; no renova el seu contracte (porque no ho mereix, les coses com son) i buscara el seu destí segurament lluny de terres valencianes. Bueno, doncs més ficades de pota, ni tan sols en moments així es fan les coses bé: Havia d'haver sigut titular, i més davant del Club que ho va fer primer jugador i després ho va catapultar a la fama. Que haguera tingut temps una última vegada de fer diableries per la banda esquerra del vetust santuari valencianista per a després, guanyar-se l'ovació del respectable en un emotiu canvi; però res, li donen els últims minuts com si fóra una almoina i una despedida tan freda que fins a mon em va paréixer veure pingüins vagarejant pel cesped... ara que per fi arriba la finalització d'esta temporada tan sosa espere que aprenguen i en el futur, és a dir, a partir de la que ve, facen les coses com toquen perquè sino...

Aspectes positius: missió complida, s'ha aconseguit el punt que faltava per a entrar en la pròxima Lliga de Campions de manera directa, així que es pot planificar l'apartat de calendaris i confecció de plantilla de la manera més avantatjosa possible.

Aspectes negatius: crec que el text ho ha deixat prou clar.



Valencia C.F.:
César, Migue, Dealbert, Ricardo Costa (Tino Costa, m.68), Mathieu (Jordi Alba, m.56), Albelda, Banega, Joaquín, Jonas (Vicente, m.75), Mata y Soldado.

Levante:
Munúa, Javi Venta, Ballesteros, Nano, Juanfran, Pallardó (Gorka Larrea, m.85), Xavi Torres, Iborra, Xisco Nadal, Valdo (Cerra, m.90) y Caicedo (Stuani, m.77).

Sin goles/ Sense gols.

jueves, 12 de mayo de 2011

Español 2 - Valencia C.F. 2

Ha desperdiciado el Valencia su primera “bola de partido” para dejar sentenciada la tercera plaza de la liga, sabiendo sobretodo que al descanso en Barcelona, el Villarreal ya había finalizado su partido empatando a 0 y que el propio Valencia iba ganando 1 a 2… pues sí, aunque parezca increíble el Valencia ganaba al descanso sin esperar a que el partido estuviera cuesta arriba y en su segunda mitad. Es una verdadera lástima porque la primera parte que hizo el conjunto de la capital del Turia fue bastante bueno y mas jugando en terreno rival, con 2 bonitos goles de Soldado, que esta clavando todo lo que fallaba en la primera vuelta, y de Mata, que últimamente no hace más que salir rumores de su posible salida rumbo a Inglaterra, y que pudieron ser alguno más, y que hace preguntarse a que vino la “cagada” (y perdón por la expresión) de las jornadas anteriores, aunque con este irregular Valencia todo es posible… La segunda parte fue un toma y daca, donde el Español iguala el marcador otra vez por las facilidades que da el Valencia en defensa hacia su rival y donde se pudo ver al conjunto che algo conformista y que tuvo su máximo exponente en los cambios que fue realizando Emery a lo largo de los segundos 45 minutos. Una verdadera pena porque se pudo ver al equipo catalán nervioso por las urgencias de intentar entrar en Europa a toda costa y esa circunstancia sumada a la sensación de que cada vez que el Valencia apretaba un poquito el acelerador hacia lo que quería, podría haber propiciado una victoria, hasta me atrevería decir fácil, que nos hubiera permitido por fin respirar tranquilos… habrá que esperar al derbi contra el Levante que se presume y tiene pinta de que será un estupendo partido.

Aspectos positivos: Mantenemos la distancia con el Villarreal y sumando un puntito mas la faena estará hecha. Buen partido de la gente de arriba con un Joaquín que desbordo cuando y como quiso. Otro golito más de Soldado que esta opositando con fuerza para que Del Bosque le convoque a la Selección.

Aspectos negativos: El conformismo de la segunda parte desaprovechando una buena oportunidad. Las facilidades defensivas de siempre.



Ha desperdiciat el València la seua primera 'bola de partido' per a deixar sentenciada la tercera plaça de la lliga, sabent sobretot que al descans a Barcelona, el Vila-real ja havia finalitzat el seu partit empatant a 0 i que el propi València anava guanyant 1 a 2... doncs sí, encara que parega increïble el València guanyava al descans sense esperar que el partit estiguera costa dalt i en la seua segona mitat. És una verdadera llàstima perquè la primera part que va fer el conjunt de la capital del Túria va ser prou bo i mes jugant en terreny rival, amb 2 bonics gols de Soldat, que esta clavant tot el que fallava en la primera volta, i de Mata, que últimament no fa més que eixir rumors de la seua possible eixida rumb a Anglaterra, i que van poder ser algun més, i que fa preguntar-se que vi la "cagada" (i perdó per l'expressió) de les jornades anteriors, encara que amb este irregular València tot és possible... La segona part va ser un "toma y daca", on l'Espanyol iguala el marcador una altra vegada per les facilitats que dóna el València en defensa cap al seu rival i on es va poder veure al conjunt ce hac quelcom conformista i que va tindre el seu màxim exponent en els canvis que va ser realitzant Emery al llarg dels segons 45 minuts. Una verdadera pena perquè es va poder veure a l'equip català nerviós per les urgències d'intentar entrar a Europa a tota costa i eixa circumstància sumada a la sensació que cada vegada que el València estrenyia un poquet l'accelerador cap al que volia, podria haver propiciat una victòria, fins a m'atreviria dir fàcil, que ens haguera permés per fi respirar tranquils... caldrà esperar al derbi contra el Llevant que es presumix i té pinta que serà un magnífic partit.

Aspectes positius: Mantenim la distància amb el Vila-real i sumant un puntet mes la faena estarà feta. Bon partit de la gent de dalt amb un Joaquín que va desbordar quan i com va voler. Un altre golito més de Soldat que esta opositant amb força perquè Del Bosc li convoque a la Selecció.

Aspectes negatius: El conformisme de la segona part desaprofitant una bona oportunitat. Les facilitats defensives de sempre.


R.C.D. Espanyol:
Kameni; Galán, Amat, Raúl Rodríguez, Chica; Javi López, Verdú; Luis García (Rui Fonte, min.83), Iván Alonso (Javi Márquez, min.52), Callejón (Álvaro, min.62) y Osvaldo.

Valencia CF:
César; Bruno (Miguel, min.73), Navarro, Dealbert, Mathieu; Ever Banega, Topal; Joaquín, Jonás (Jordi Alba, min.68), Mata (Albelda, min.85) y Soldado.

Goles: 0-1, min.9: Soldado; 1-1, min.19: Osvaldo; 1-2, min.25: Mata; 2-2, min.76: Galán.

domingo, 8 de mayo de 2011

Valencia C.F. 3 - Real Sociedad 0.

Me daba mucho temor el partido de ayer; es la típica situación, por el equipo que nos visita y el momento en el que estamos de la temporada, en que otros clubs de nuestro nivel tipo Sevilla o Villarreal resuelven con suficiencia y sin embargo el Valencia es especialista en complicarse la vida… afortunadamente esa situación no se dio y el encuentro se resolvió con cierta comodidad.

Poco voy a comentar, la verdad es que tampoco hay que decir mucho; La primera media hora del Valencia me gusto bastante siendo la Real Sociedad una presa fácil, que se dejo hacer sin quejarse y con una defensa que hace buena a la nuestra. Luego vino la típica pájara, a la que nos viene acostumbrando todo el año, entre el segundo y el tercer gol, en el que el equipo vasco tuvo sus opciones de meterse en el partido con algún golito, pero no aprovecho las facilidades del conjunto Che, opciones que acabaron cuando Soldado marco el tercer gol… La segunda parte comenzó con un Valencia otra vez animoso dando la sensación de querer seguir agradando al público con más goles… pero entre los cambios y que el partido esta mas que resuelto el juego se volvió tedioso y aburrido provocando, al menos en mi, más de un bostezo. Queda la duda de si ese bajón fue por ahorrar fuerzas para intentar superar al Español en esta jornada que es entresemana o si fue el pasotismo alarmante que se está dando en las últimas fechas. Prefiero ser bien pensado y suponer que fue un acto inteligente de reservarse para esfuerzos más exigentes.

Aspectos positivos: la mejora del juego, al menos en la primera parte. Los goles, todos ellos de muy bella factura. Soldado que marco doblete y amenaza con convertirse en jugador nacional con más goles superando a Villa y Llorente. Tres puntos más y una jornada menos.

Aspectos negativos: la pobre entrada de Mestalla. Algunos jugadores estuvieron mal o poco participativos, por ejemplo Banega. La soporífera segunda parte que contrasta con la aceptable primera. El extraño enfrentamiento de Soldado con un aficionado de la grada que no acabo de entender muy bien porque ocurrio.



Em donava molt temor el partit d'ahir; és la típica situació, per l'equip que ens visita i el moment en què estem de la temporada, en que altres clubs del nostre nivell tipus Sevilla o Vila-real resolen amb suficiència i no obstant això el València és especialista a complicar-se la vida... afortunadament eixa situació no es va donar i l´encontre es va resoldre amb una certa comoditat.

Poc comentaré, la veritat és que tampoc cal dir molt; La primera mitja hora del València m'agrade prou sent la Real Societat una presa fàcil, que es deix fer sense queixar-se i amb una defensa que fa bona a la nostra. Després vi la típica pardala, a qui ens acostuma tot l'any, entre el segon i el tercer gol, en el que l'equip basc va tindre les seues opcions de ficar-se en el partit amb algun golito, però no aprofite les facilitats del conjunt Che, opcions que van acabar quan Soldat marc el tercer gol... La segona part va començar amb un València una altra vegada animós fent la sensació de voler continuar agradant al públic amb més gols... però entre els canvis i que el partit esta mas que resolt el joc es va tornar tediós i avorrit provocant, almenys en mon, més d'un badall. Queda el dubte de si eixe davallada va ser per estalviar forces per a intentar superar l'Espanyol en esta jornada que és entresemana o si va ser el passotisme alarmant que s'està donant en les últimes dates. Preferisc ser ben pensat i suposar que va ser un acte intel·ligent de reservar-se per a esforços més exigents.

Aspectes positius: la millora del joc, almenys en la primera part. Els gols, tots ells de molt bella factura. Soldat que marc doblet i amenaça de convertir-se en jugador nacional amb més gols superant a Vila i Llorente. Tres punts més i una jornada menys.

Aspectes negatius: la pobre entrada de Mestalla. Alguns jugadors van estar malament o poc participatius, per exemple Banega. La soporífera segona part que contrasta amb l'acceptable primera. L'estrany enfrontament de Soldat amb un aficionat de la grada que no acabe d'entendre molt bé perquè va ocórrer.



Valencia C.F.:
Guaita, Miguel, Dealbert, Ricardo Costa, Mathieu, Albelda (Topal, m.79), Banega, Joaquín (Pablo, m.61), Jonas, Mata y Soldado (Aduriz, m.61).

Real Sociedad:
Bravo, Martínez (De la Bella, m.46), Demidov, Míkel, Estrada, Prieto, Aranburu (Elustondo, m.60), Markel, Griezmann, Zurutuza y Tamudo (Ifrán, m.67).

Goles: 1-0, m.17: Soldado. 2-0, m.25: Jonas. 3-0, m.37: Soldado.

lunes, 2 de mayo de 2011

Osasuna 1 - Valencia C.F. 0

Este partido podría haberse llamado el de “debería haber sido”:

- Debería haber sido el Reyno de Navarra una caldera a punto de explotar con todo lo que su equipo se jugaba y la verdad es que el público estuvo bastante calmado y muy poco animoso.

- Debería haber sido un choque eléctrico, de poder a poder, visto lo que se jugaban y la realidad es que fue una autentica castaña en cuanto a juego.

- Y sobre todo, debería haber sido un Valencia ansioso por borrar su mala imagen de la jornada pasada y una vez más, y ya no sé cuantas van, volvió a decepcionar a todos los aficionados blanquinegros entre los que me cuento yo.

Poco voy a comentar del partido, no hay demasiadas ganas de hacerlo; la primera parte, incluidas las ocasiones de gol, fue totalmente navarra de principio a fin, y no por calidad, donde se pudo ver que el club pamplonica tiene muchísimas carencias, sino por casta, ganas y garra, conscientes de que les iba la vida en ello, y el Valencia, que si no hubiera saltado al campo tampoco habría pasado nada, se podía considerar afortunado de llegar al descanso con el empate a 0 en el electrónico… se han visto muchos encuentros así durante la temporada; un Valencia que deja que el equipo rival, técnicamente inferior, se vacíe y haga todo el esfuerzo durante los primeros 45 minutos, para, sin hacer ningún alarde ni apretar demasiado el acelerador, rematarlos en la segunda parte… y así parecía también esta vez; incluso tenía pinta de que podía volver a suceder lo mismo a tenor de cómo comenzó la segunda parte, con algo más de control y dominio del balón… hasta que llego el gol del Osasuna en un golpe de fortuna aproximadamente al cuarto de hora de la reanudación… de ahí hasta el final fue un querer y no poder, intentando solucionar un desaguisado que ni por la actitud mostrada tenia arreglo ni por el tiempo que quedaba daba más de sí.

Aspectos positivos: Aunque el Villarreal nos haya recortado tres puntos, un partido menos para que acabe esta interminable e insulsa temporada, que ganas de que llegue a su fin!

Aspectos negativos: Nuevamente un Valencia que dio asco y pena, no se salva ni el apuntador… ¿para que disimular la realidad?



Este partit podria haver-se cridat el de "hauria d'haver sigut":

- Hauria d'haver sigut el Reyno de Navarra una caldera a punt d'explotar amb tot el que el seu equip es jugava i la veritat és que el públic va estar prou calmat i molt poc animós.

- Hauria d'haver sigut un xoc elèctric, de poder a poder, vist el que es jugaven i la realitat és que va ser una autentica castanya quant a joc.

- I sobretot, hauria d'haver sigut un València ansiós per esborrar la seua mala imatge de la jornada passada i una vegada més, i ja no sé quantes van, va tornar a decebre tots els aficionats blanquinegres entre els que em conte jo.

Poc comentaré del partit, no hi ha massa ganes de fer-ho; la primera part, incloses les ocasions de gol, va ser totalment navarresa de principi a fi, i no per qualitat, on es va poder veure que el club pamplonica té moltíssimes carències, sinó per casta i ganes, conscients que els anava la vida en això, i el València, que si no haguera botat al camp tampoc hauria passat res, es podia considerar afortunat d'arribar al descans amb l'empat a 0 en l'electrònic... s'han vist moltes encontres així durant la temporada; un València que deixa que l'equip rival, tècnicament inferior, es buide i faça tot l'esforç durant els primers 45 minuts, per a, sense fer cap ostentació ni estrényer massa l'accelerador, rematar-los en la segona part... i així pareixia també esta vegada; inclús tenia pinta que podia tornar a succeir el mateix segons com va començar la segona part, amb un poc més de control i domini del baló... fins que arribe el gol del Osesuna en un colp de fortuna aproximadament al quart d'hora de la represa... d'ací fins al final va ser un voler i no poder, intentant solucionar una barrabassada que ni per l'actitud mostrada tènia arreglament ni pel temps que quedava donava més de si.

Aspectes positius: Encara que el Vila-real ens haja retallat tres punts, un partit menys perquè acabe esta interminable i insulsa temporada, que ganes que arribe al seu final!

Aspectes negatius: Novament un València que va fer fàstic i pena, no se salva ni l'apuntador... perquè dissimular la realitat?


Osasuna:
Ricardo; Nelson, Lolo, Sergio, Monreal; Puñal, Nekounam; Cejudo (Soriano, m.82), Camuñas, Calleja (Damiá, m.66); y Kike Sola (Josetxo, m.90).

Valencia C.F.:
Guaita; Miguel (Pablo, m.79), Stankevicius, Costa, Mathieu; Joaquín, Albelda (Banega, m.64), Topal, Mata; Jonas (Aduriz, m.69) y Soldado.

Gol: 1-0, m.59: Stankevicius, en propia puerta.

domingo, 24 de abril de 2011

Valencia C.F. 3 - Real Madrid 6

Si esto, en lugar de ser un partido de futbol hubiera sido una película, perfectamente podría haberse llamado “Pesadilla en Mestalla Street”, donde un malvado Mourinho Krugger hubiese hecho una sanguinaria y visceral carnicería a base de horripilantes y precisos zarpazos… Lo que se vio en el campo solamente puede calificarse con dos palabras que resume a las claras lo sucedido: Humillación histórica; una humillación y un sentimiento de vergüenza que se acrecienta aun mas, dado que el artífice de esta macabra representación fue nada más y nada menos que el Real Madrid…

Desde que el Madrid gano la Copa del Rey el Miércoles y los focos se desviaron hacia este Valencia – Real Madrid, solamente tuve más que malas sensaciones que se confirmaron en cuanto el árbitro ordeno poner en juego el balón. Malas sensaciones porque se daba por hecho que los tres puntos se los llevaría el Valencia y además con cierta facilidad y hoy en dia subestimar al rival, cualquiera que sea su clase y procedencia, es un error que se suele pagar y en algunas ocasiones con creces como se pudo ver.

Me atrevería a decir que todo el valencianismo peco de indolencia y confianza… y no me refiero solamente a la plantilla, sino a todos sin excepción:

Ya desde el famoso y polémico (aunque no entenderé demasiado bien porque polémico, porque por educación y deportividad es lo que toca) pasillo que se hizo al campeón, se vio a los jugadores ches demasiado despreocupados y relajados, como si con ellos no fuera la cosa… que contrastaba con la cara de los jugadores merengues, dispuestos a comerse el césped y todo lo que hubiera en el verde tapete… Solamente hay que ver la alineación que presento el Madrid, para darse cuenta, que aunque sea el equipo teóricamente suplente, esos mismos jugadores serian titulares y además indiscutibles en el 99,5% de los equipos del mundo y algunos de ellos deseados por el Valencia en fechas no muy lejanas, léase por ejemplo Granero, Canales o hasta Pedro León… si me doy cuenta yo mismo de algo tan obvio, no entiendo como no se salió con la tensión necesaria que se merecía un choque así... y paso lo que paso…

El público de Mestalla tampoco se libra… El dicho de “Mestalla nunca falla” empieza a ser solamente cierto en cuanto a presencia física, porque en cuanto animo y entrega, deja muchísimo de desear… me da la sensación, que el aficionado a Mestalla es como aquel que va a un caro restaurante, paga una pasta por una buena comida y protesta en cuanto se lleva el primer bocado al paladar y no le gusta lo que saborea… el aficionado Che está muy mal acostumbrado y se está volviendo muy “señorito”; paga la entrada esperando que los jugadores le animen, cuando tiene que ser al revés, es la hinchada que tiene que animar al Equipo, sobre todo en los momentos más difíciles… se me hinchaba la vena de la frente, cuando, ya desde el minuto 20 de la primera parte se oían pitos y mas pitos, y eso que el marcador aun iba empate a 0. A este ritmo, dará igual jugar en el antiguo Luis Casanova que en Matalascañas, total, el apoyo será el mismo…

Del partido poco que comentar… el primer tiempo sencillamente nos pasaron por encima; los merengues parecían aviones que llegaban en continuas oleadas. Nuestra defensa dio pena, el centro del campo en ningún momento gano la batalla y los de delante ni siquiera asustaron una vez. Al descanso se fueron a los vestuarios con un sonrojante 0 a 4, que pudieron ser perfectamente alguno más de diferencia. El segundo tiempo solamente sirvió para iniciar un intento de gesta, totalmente estéril e inútil, que solo tuvo la virtud para maquillar un resultado de por si escandaloso y más propio de un partido de tenis que de futbol.

El Epilogo de esta triste historia lo cierra Unai Emery: Tenia una oportunidad única de poder ganar a uno de los 2 grandes por primera vez desde que está aquí; de con una victoria de este calibre, dar un golpe en la mesa, responder a todos aquellos que le acusan de incapaz y quizás poder ganarse la renovación cuyos números respalda… pero son demasiados malos resultados esta temporada, la imagen que se dio en la eliminación de copa contra el Villarreal, la eliminación de la Champions ante un mediocre Schalke, partidos horrorosos como contra el Zaragoza, y ahora este resultado… son hechos, que en una balanza, desgraciadamente pesan más que los números… ahora la duda y la confusión vuelve a planear en el seno valencianista...

Aspectos positivos: me da tics por todo el cuerpo intentando sacar algo positivo de este esperpéntico partido.

Aspectos negativos: la lista es interminable, pero se puede resumir en el triunvirato de todo Club: fatal los jugadores, fatal el publico y fatal el planteamiento táctico.



Si açò, en compte de ser un partit de futbol haguera sigut una pel·lícula, perfectament podria haver-se cridat 'Pesadilla a Mestalla Street', on un malvat Mourinho Krugger haguera fet una sanguinària i visceral carnisseria a base d'horripilants i precisos arpades... El que es va veure en el camp només pot qualificar-se amb dos paraules que resumix a les clares el que succeïx: Humiliació històrica; una humiliació i un sentiment de vergonya que s'acreix inclús mes, atés que l'artífex d'esta macabra representació va ser res més i ni més ni menys que el Real Madrid...

Des que el Madrid va guanyar la Copa del Rei el Dimecres i els focus es van desviar cap este València - Real Madrid, només vaig tindre més que males sensacions que es van confirmar en el moment que l'àrbitre ordene posar en joc el baló. Males sensacions perquè es donava per fet que els tres punts se'ls portaria el València i a més amb una certa facilitat i hui en dia subestimar el rival, siga quina siga la seua classe i procedència, és un error que se sol pagar i en algunes ocasions amb escreix com es va poder veure.

M'atreviria a dir que tot el valencianisme peque d'indolència i confiança... i no em referisc només a la plantilla, sinó a tots sense excepció:

Ja des del famós i polèmic (encara que no entendré massa bé perquè polèmic, perquè per educació i esportivitat és la que toca) corredor que es va fer al campió, es va veure els jugadors ce hacs massa despreocupats i relaxats, com si amb ells no fóra la cosa... que contrastava amb la cara dels jugadors merengues, disposats a menjar-se la gespa i tot el que haguera en el verd tapete... Només cal veure l'alineació que presente el Madrid, per a donar-se compte, que encara que siga l'equip teòricament suplent, eixos mateixos jugadors serien titulars i a més indiscutibles en el 99,5% de els equips del món i alguns d'ells desitjats pel València en dates no molt llunyanes, llija's per exemple Granero, Canals o fins a Pedro León... si em done compte jo mateix de quelcom tan obvi, no entenc com no es va eixir amb la tensió necessària que es mereixia un xoc així... i pas el que pas...

El públic de Mestalla tampoc es lliura... "Mestalla mai falla" comença a ser només cert quant a presència física, perquè quan anime i entrega, deixa moltíssima de desitjar... em fa la sensació, que l'aficionat a Mestalla és com aquell que va a un car restaurant, paga una pasta per una bona menjar i protesta en quant es porta el primer mos al paladar i no li agrada el que assaborix ... l'aficionat Che està molt mal acostumat i s'està tornant molt "señorito"; paga l'entrada esperant que els jugadors li animen, quan ha de ser al revés, és els seguidors que ha d'animar a l'Equip, sobretot en els moments més difícils... se m'unflava la vena del front, quan, ja des del minut 20 de la primera part se sentien xiulets i mes xiulets, i això que el marcador inclús anava empat a 0. A este ritme, donarà igual jugar en l'antic Luis Casanova que en Matalascañas, total, el suport serà el mateix...

Del partit poc que comentar... el primer temps senzillament ens van passar per damunt; les merengues pareixien avions que arribaven en contínues onades. La nostra defensa va fer pena, el centre del camp en cap moment guanye la batalla i els de davant ni tan sols van espantar una vegada. Al descans se'n van anar als vestuaris amb un ruboritzant 0 a 4, que van poder ser perfectament algun més de diferència. El segon temps només va servir per a iniciar un intent de gesta, totalment estèril i inútil, que només va tindre la virtut per a maquillar un resultat de per si escandalós i més propi d'un partit de tenis que de futbol.

L'Epilogue d'esta trista història ho tanca Unai Emery: Tènia una oportunitat única de poder guanyar a un dels 2 grans per primera vegada des que està ací; de amb una victòria d'este calibre, donar un colp en la taula, respondre a tots aquells que li acusen d'incapaç i potser poder guanyar-se la renovació els números de la qual protegix... però són massa roïns resultats esta temporada, la imatge que es va donar en l'eliminació de copa contra el Vila-real, l'eliminació de la Champions davant d'un mediocre Schalke, partits horrorosos com contra el Saragossa, i ara este resultat... són fets, que en una balança, desgraciadament pesen més que els números... ara el dubte i la confusió torna a planejar en el seno valencianista...

Aspectes positius: em dóna tics per tot el cos intentant traure quelcom positiu d'este esperpèntic partit.

Aspectes negatius: la llista és interminable, però es pot resumir en el triumvirat de tot Club: fatal els jugadors, fatal el publique i fatal el plantejament tàctic.



Valencia C.F.:
Guaita, Miguel, Stankevicius, Ricardo Costa, Mathieu (Jordi Alba, m.83), Topal, Maduro (Jonas, m.59), Banega, Pablo (Joaquín, m.59), Mata y Soldado.

Real Madrid:
Casillas, Albiol, Garay (Pedro León, m.75), Carvalho, Nacho, Lass, Granero, Canales (Xabi Alonso, m.62), Kaká, Higuaín (Cristiano Ronaldo, m.68) y Benzema.

Goles: 0-1, m.23: Benzema. 0-2, m.31: Higuaín. 0-3, m.39: Kaká. 0-4, m.43: Higuaín. 0-5, m.53: Higuaín. 1-5, m.60: Soldado. 1-6, m.62: Kaká. 2-6, m.80: Jonas. 3-6, m.85: Jordi Alba.

domingo, 17 de abril de 2011

U.D. Almeria 0 - Valencia C.F. 3

Tenía su morbo poder ver en acción a Alves una vez que se sabe casi con seguridad de que su Club el año que viene será el Valencia y además ver frente a frente al portero brasileño contra su gran rival para el puesto, Guaita… al final, no se pudo dar, ya que el estupendo guardameta carioca recibió una tarjeta amarilla que acarreaba suspensión (suena algo sospechoso verdad?) y por tanto no estuvo presente ayer sobre el campo… También había cierto morbo porque Emery volvía al Club que lo hizo famoso en el ámbito futbolero, pero el picante no estaba en su vuelta en si (tres temporadas en el Valencia y por lo tanto, con este, tres enfrentamientos en tierras andaluzas), sino de ver si era capaz de rematar a un equipo herido de muerte y que se jugaba muchísimo.

El partido empezó con la sorpresa de ver en el once inicial a Maduro, que en los últimos partidos prácticamente y por diversos motivos su participación ha sido poco menos que nula, cuando el aficionado valencianista, entre los que me incluyo, quizás esperaba a Aduriz o Jonás acompañando a Soldado en el ataque. Emery opto por volver a jugar con el 3-4-2-1 que tan buenos resultados le ha dado contra el Villarreal, conociendo perfectamente que el jugador holandés no es de las mismas características que Tino Costa y sabiendo logicamente que mirando desde fuera, este sistema pareciera demasiado precavido para enfrentarse al colista… Los primeros minutos de la primera parte fue valencianista, intentando practicar el futbol control que se ha intentado implantar durante esta segunda vuelta de la Liga y teniendo la primera gran ocasión del partido con un chutazo de Banega que repelió el poste… a partir de ahí el Almería nivelo bastante el partido teniendo incluso sus ocasiones de gol y conducido por un Piatti que se echo el equipo a su espalda. El Valencia siguió a su ritmo, intentando tener el partido bajo control y tocando y escondiendo el balón hasta que surgiera la oportunidad propicia, pero se atasco en su empeño, en buena medida por el entusiasmo del equipo local.

El segundo tiempo empezó tal cual había finalizado el primer periodo, con empate a 0 en el marcador y un Almería que intentaba imponerse a base de empuje y entusiasmo… hasta que en el minuto 50, con una estupenda jugada de equipo, Soldado, no podía ser otro, remato de cabeza al fondo de las mallas un centro precioso, colocando el 0 a 1. A partir de ahí el conjunto local se vino abajo y el resto del partido fue un paseo militar valencianista; el 0 a 2 fue de calculada jugada de estrategia, gol de Stankevicius, y el 0 a 3, poco después y para cerrar el partido fue de Jordi Alba a servicio de Joaquín, que si no me equivoco es el primer gol con el Valencia del canterano.

El Almería después de primer gol está claro que bajo los brazos, seguramente en parte a la situación tan desesperada que están viviendo y que no invita a tener los ánimos por las nubes, todo lo contrario… pero es curioso, como se puede comprobar, que desde que el Valencia ha optado por jugar tocando el balón e intentando mantener la posesión del mismo el máximo tiempo posible, los rivales se desfondan vertiginosamente en las segundas partes, creo yo, que por intentar estar a la altura físicamente en las primeras mitades; merito sin duda del cuerpo deportivo del Club.

Aspectos positivos: El buen hacer del equipo y el saber esperar hasta que llego la oportunidad para encarrilar el partido. La racha de Soldado, que con este gol, ha marcado su prometido gol número 20. La recuperación anímica de Guaita que ayer estuvo en el equipo titular y que cumplió a la perfección. Un partido menos y tres puntos más.

Aspectos negativos: No se me ocurre ninguno.



Tenia el seu morbo poder veure en acció a Alves una vegada que se sap quasi amb seguretat que el seu Club l'any que ve serà el València i a més veure cara a cara al porter brasiler contra el seu gran rival per al lloc, Guaita... al final, no es va poder donar, ja que el magnífic porter carioca va rebre una targeta groga que ocasionava suspensió (suena quelcom sospitós verdad?) i per tant no va estar present ahir sobre el camp... També hi havia un cert morbo perquè Emery tornava al Club que ho va fer famós en l'àmbit futbolero, però el coent no estava en la seua volta en si (tres temporades en el València i per tant, amb este, tres enfrontaments en terres andaluses), sinó de veure si era capaç de rematar a un equip ferit de mort i que es jugava moltíssim.

El partit va començar amb la sorpresa de veure en l'onze inicial a Maduro, que en els últims partits pràcticament i per diversos motius la seua participació ha sigut quasi nul·la, quan l'aficionat valencianista, entre els que m'incloc, potser esperava a Aduriz o Jonàs acompanyant Soldado en l'atac. Emery opte per tornar a jugar amb el 3-4-2-1 que tan bons resultats li ha donat contra el Vila-real, coneixent perfectament que el jugador holandés no és de les mateixes característiques que Tino Costa i sabent logicamente que mirant des de fora, este sistema pareguera massa previngut per a enfrontar-se al cuer... Els primers minuts de la primera part va ser valencianista, intentant practicar el futbol control que s'ha intentat implantar durant esta segona volta de la Lliga i tenint la primera gran ocasió del partit amb un chutazo de Banega que va repel·lir el pal... a partir d'ací l'Almeria anivelle prou el partit tenint inclús les seues ocasions de gol i conduït per un Piatti que es tire l'equip a la seua esquena. El València va seguir al seu ritme, intentant tindre el partit baix control i tocant i amagant el baló fins que sorgira l'oportunitat propícia, però s'embós en el seu interés, en gran manera per l'entusiasme de l'equip local.

El segon temps va començar tal qual havia finalitzat el primer període, amb empat a 0 en el marcador i un Almeria que intentava imposar-se a base d'espenta i entusiasme... fins que en el minut 50, amb una magnífica jugada d'equip, Soldado, no podia ser un altre, remate de cap al fons de les malles un centre preciós, col·locant el 0 a 1. A partir d'ací el conjunt local es vi baix i la resta del partit va ser un passeig militar valencianista; el 0 a 2 va ser de calculada jugada d'estratègia, gol de Stankevicius, i el 0 a 3, poc després i per a tancar el partit va ser de Jordi Alba a servici de Joaquín, que si no m'equivoque és el primer gol amb el València del canterano.

L'Almeria després de primer gol està clar que davall els braços, segurament en part a la situació tan desesperada que estan vivint i que no invita a tindre els ànims pels núvols, tot al contrari...però és curiós, com es pot comprovar, que des que el València ha optat per jugar tocant el b aló i intentant mantindre la possessió del mateix el màxim temps possible, els rivals es desfonen vertiginosament en les segones parts, crec jo, que per intentar estar a l'altura físicament en les primeres mitats; merite sens dubte del cos deportiu del club.

Aspectes positius: El bon fer de l'equip i el saber esperar fins que arribe l'oportunitat per a encarrilar el partit. La ratxa de Soldado, que amb este gol, ha marcat el seu promés gol número 20. La recuperació anímica de Guaita que ahir va estar en l'equip titular i que va complir a la perfecció. Un partit menys i tres punts més.

Aspectes negatius: No se m'ocorre cap.


Almería:
Esteban; Michel, Marcelo Silva, Santi Acasiete, Luna; Bernardello (Ortiz Bernal, m.78), Juanito; Piatti, Corona (Juanma Ortiz, m.64), Crusat, y Leo Ulloa (Kalu Uche, m.70).

Valencia:
Guaita; Miguel, Stankevicius, R. Costa, Mathieu; Pablo Hernández (Joaquín, m.76), Banega, Maduro, M. Topal; Soldado y Mata (Jordi Alba, m.78).

Goles: 0-1, m.50: Soldado. 0-2, m.66: Stankevicius. 0-3, m.80: Jordi Alba.

lunes, 11 de abril de 2011

Valencia C.F. 5 - Villarreal C.F. 0

Todos los equipos tienen su “partido de la temporada”, sin duda, el de esta jornada ha sido el del Valencia, donde se ha pasado por encima y sin compasión ante un Villarreal desconocido para la mayoría del aficionado al futbol… y es que el partido tenía muchos ingredientes para considerarlo sumamente atractivo: Una rivalidad regional, acrecentada los últimos años, entre los dos clubs que además están peleando por el mismo objetivo, que no es otro que conseguir la tercera plaza, que da el pase directo a jugar la liga de campeones y da el titulo honorifico (aunque dudoso) de “campeón de la otra liga”. El morbo de ver a un Miguel nuevamente titular después de toda la movida que ha habido con él. El regreso de un histórico del Club como es Marchena…

El partido levanto el telón después de un emotivo minuto de silencio que guardo respetuosamente Mestalla por el desgraciado fallecimiento del padre de Guaita hace apenas una semana. El equipo de Castellón, salió a esperar su oportunidad sin renunciar ni mucho menos a su habitual buen trato hacia el balón, y el Valencia, considerado el favorito “histórico”, a llevar el peso del partido… como se suele decir, quien golpea primero golpea dos veces y así ocurrió: después de unos minutos iniciales de tanteo, un error en el mediocampo del equipo visitante propicio que el cuero le cayera a Miguel y este metió un preciso pase a Soldado que solamente tuvo que cruzar ante Diego López; 1 a 0, que hizo que el conjunto Che se viniera arriba y el “groguet” las viera venir… y es que, antes de finalizar la primera parte, pudieron subir al electrónico algún gol más a favor valencianista, con ocasiones clarísimas de Soldado y Stankevicius (que se está ganando que el Club ejecute la opción de compra a pulso) que no entraron por la mala suerte de siempre. Solamente hubo unos minutos de duda con la lesión de Tino Costa a la media hora de juego y su posterior cambio por Dealbert (sé que más de uno en el momento del cambio no lo habrá entendido o no estaría de acuerdo, pero el planteamiento de Emery ha sido excepcional), que hizo que el Valencia entrara en un pequeño desbarajuste de juego y que permitió que el Villarreal, sin haber hecho absolutamente nada, tuviera sus opciones de nivelar el encuentro inmerecidamente.

La segunda parte me recordó a aquella época en la que si el Valencia se ponía por delante en el marcador (hablo en Mestalla) y el equipo visitante tenía que atacar si o si, lo normal es que se llevara un par mas para casa. Un despliegue de facultades impresionante: el 2, 3 y 4 a 0 fueron ejecutados con maestría, de manual, de cómo se tiene que llevar a buen término y de manera impecable un contraataque, sobretodo el segundo gol y primero en la cuenta particular de Mata, antesala todos ellos de la obra maestra final de Soldado; una vaselina que si la hubiera marcado cualquier otro jugador (cuyos nombres nos podemos imaginar) la estarían repitiendo todo el santo día por televisión (cuyos programas también conocemos)…

El encuentro tiene 2 lecturas:

- La primera es que el Villarreal tiene un once inicial fantástico, con jugadores de indudable calidad técnica, pero nada de profundidad de banquillo. Hecho perfectamente compresible, porque aunque les duela admitirlo, es una entidad que no tiene ni el tirón ni la masa social de otros Clubs, y que está claro, que si quieren tener en su plantilla a gente como Rossi, Nilmar o Cazorla, con lo que conlleva en fichas, tienen que renunciar a otras cosas, entre ellas, dinero para tener una plantilla más competitiva, porque mantenerla, es caro. Hoy, sin quitar merito al juego de Valencia y a la táctica de su entrenador, se ha visto la diferencia entre un equipo que ha llegado cansado y que no puede permitirse el lujo de tener rotaciones si quiere mantenerse y otro que perfectamente tiene dos jugadores por puesto, siendo el suplente tan competitivo como el titular.

- La segunda lectura, y creo haberlo mencionado alguna vez, es que este equipo, cuando quiere puede y que escudarse en la Emery es un entrenador que no les sabe motivar es una autentica memez. Solamente le hace falta dos o tres retoques sabiamente bien administrados y se podría aspirar a bastante más que a estar a 20 puntos de distancia de los dos de siempre. Espero que se fiche respetando esas necesidades, y sobre todo, que se acierte.

Aspectos positivos: Un Mestalla impresionante, como en las mejores noches de futbol. El juego del equipo, fantásticos todos, que llega en el momento clave de la temporada, y que es difícil destacar alguno sobre los demás y esta vez para bien. El golpe de autoridad que ha dado el Valencia sobre su ambicioso vecino. La Champions, esta vez si, asegurada completamente dada la distancia que existe sobre el quinto clasificado.

Aspectos negativos: Solo mencionar la inoportuna lesión de Tino Costa, esperemos que solamente sea el susto inicial y no trascienda.



Tots els equips tenen el seu "partido de la temporada", sens dubte, el d'esta jornada ha sigut el del València, on s'ha passat per damunt i sense compassió davant d'un Vila-real desconegut per a la majoria de l'aficionat al futbol... i és que el partit tenia molts ingredients per a considerar-ho summament atractiu: Una rivalitat regional, acrescuda els últims anys, entre els dos clubs que a més estan barallant pel mateix objectiu, que no és un altre que aconseguir la tercera plaça, que dóna el passe directe a jugar la lliga de campions i dóna el titul honorífic (encara que dubtós) de "campeón de la otra liga". El morbo de veure un Miguel novament titular després de tota la moguda que hi ha hagut amb ell. La tornada d'un històric del Club com és Marchena...

El partit va alçar el teló després d'un emotiu minut de silenci que guarda respectuosament Mestalla pel desgraciat defunció del pare de Guaita fa a penes una setmana. L'equip de Castelló, va eixir a esperar la seua oportunitat sense renunciar ni de bon tros al seu habitual bon tracte cap al baló, i el València, considerat el favorit "histórico", a portar el pes del partit... com se sol dir, qui colpeja primer colpeja dos vegades i així va ocórrer: després d'uns minuts inicials de tanteig, un error en el migcamp de l'equip visitant propici que el cuiro li caiguera a Miguel i este va ficar un precís passe a Soldat que només va haver de creuar davant de Diego López; 1 a 0, que va fer que el conjunt Che es vinguera dalt i el groguet les vera vindre... i és que, abans de finalitzar la primera part, van poder pujar a l'electrònic algun gol més a favor valencianista, amb ocasions claríssimes de Soldado i Stankevicius (que s'està guanyant que el Club execute l'opció de compra a pols) que no van entrar per la mala sort de sempre. Només va haver-hi uns minuts de dubte amb la lesió Tino Costa a la mitjana hora de joc i el seu posterior canvi per Dealbert (sé que més d'un en el moment del canvi no ho haurà entés o no estaria d'acord, però el plantejament d'Emery ha sigut excepcional), que va fer que el València entrara en un xicotet desgavell de joc i que va permetre que el Vila-real, sense haver fet absolutament res, tinguera les seues opcions d'anivellar la trobada immerescudament.

La segona part em va recordar a aquella època en què si el València es posava per davant en el marcador (parlo a Mestalla) i l'equip visitant havia d'atacar si o si, el normal és que es portara un parell mes per a casa. Un desplegament de facultats impressionant: el 2, 3 i 4 a 0 van ser executats amb mestria, de manual, de com s'ha de portar a bon terme i de manera impecable un contraatac, sobretot el segon gol i primer en el compte particular de Mata, antesala tots ells de l'obra mestra final de Soldado; una vaselina que si l'haguera marcat qualsevol altre jugador (els noms de la qual ens podem imaginar) l'estarien repetint tot el sant dia per televisió (els programes del qual també coneixem)...

el partit té dos lectures:

- La primera és que el Vila-real té un onze inicial fantàstic, amb jugadors d'indubtable qualitat tècnica, però res de profunditat de banqueta. Fet perfectament compressible, perquè encara que els dola admetre-ho, és una entitat que no té ni l'estirada ni la massa social d'altres Clubs, i que és clar, que si volen tindre en la seua plantilla a gent com Rossi, Nilmar o Cazorla, amb la qual cosa comporta en fitxes, han de renunciar a altres coses, entre elles, diners per a tindre una plantilla més competitiva, perquè mantindre, és car. Hui, sense llevar merite al joc de València i a la tàctica del seu entrenador, s'ha vist la diferència entre un equip que ha arribat cansat i que no pot permetre's el luxe de tindre rotacions si vol mantindre's i un altre que perfectament té dos jugadors per lloc, sent el suplent tan competitiu com el titular.

- La segona lectura, i crec haver-ho mencionat alguna vegada, és que este equip, quan vol pot i que escudar-se en l'Emery és un entrenador que no els sap motivar és una autentica idiotesa. Només li fa falta dos o tres retocs sàviament ben administrats i es podria aspirar a prou més que a estar a 20 punts de distància dels dos de sempre. Espere que es fitxe respectant eixes necessitats, i sobretot, que s'encerte.

Aspectes positius: Un Mestalla impressionant, com en les millors nits de futbol. El joc de l'equip, fantàstics tots, que arriba en el moment clau de la temporada, i que és difícil destacar algun sobre els altres i esta vegada per a bé. El colp d'autoritat que ha donat el València sobre el seu ambiciós veí. La Champions, esta vegada si, assegurada completament donada la distància que existix sobre el quint classificat.

Aspectes negatius: Només mencionar la inoportuna lesió Tino Costa, esperem que només siga l'esglai inicial i no transcendisca.



Ficha Tecnica:

Valencia C.F.:
César, Miguel, Stankevicius, Topal, Ricardo Costa, Mathieu, Pablo, Banega (Albelda, m.77), Tino Costa (Dealbert, m.30), Mata y Soldado (Aduriz, m.78).

Villarreal C.F.
Diego López, Mario, Mussachio, Kiko, Capdevila (Ruben, 57), Marchena, Bruno Soriano (Joan Oriol, m.65), Borja Valero, Cazorla, Nilmar y Rossi (Wakaso, m.70).

Goles: 1-0, m.14: Soldado. 2-0, m.55: Mata. 3-0, m.63: Banega. 4-0, m.72: Mata. 5-0, m.75: Soldado.