lunes, 11 de abril de 2011

Valencia C.F. 5 - Villarreal C.F. 0

Todos los equipos tienen su “partido de la temporada”, sin duda, el de esta jornada ha sido el del Valencia, donde se ha pasado por encima y sin compasión ante un Villarreal desconocido para la mayoría del aficionado al futbol… y es que el partido tenía muchos ingredientes para considerarlo sumamente atractivo: Una rivalidad regional, acrecentada los últimos años, entre los dos clubs que además están peleando por el mismo objetivo, que no es otro que conseguir la tercera plaza, que da el pase directo a jugar la liga de campeones y da el titulo honorifico (aunque dudoso) de “campeón de la otra liga”. El morbo de ver a un Miguel nuevamente titular después de toda la movida que ha habido con él. El regreso de un histórico del Club como es Marchena…

El partido levanto el telón después de un emotivo minuto de silencio que guardo respetuosamente Mestalla por el desgraciado fallecimiento del padre de Guaita hace apenas una semana. El equipo de Castellón, salió a esperar su oportunidad sin renunciar ni mucho menos a su habitual buen trato hacia el balón, y el Valencia, considerado el favorito “histórico”, a llevar el peso del partido… como se suele decir, quien golpea primero golpea dos veces y así ocurrió: después de unos minutos iniciales de tanteo, un error en el mediocampo del equipo visitante propicio que el cuero le cayera a Miguel y este metió un preciso pase a Soldado que solamente tuvo que cruzar ante Diego López; 1 a 0, que hizo que el conjunto Che se viniera arriba y el “groguet” las viera venir… y es que, antes de finalizar la primera parte, pudieron subir al electrónico algún gol más a favor valencianista, con ocasiones clarísimas de Soldado y Stankevicius (que se está ganando que el Club ejecute la opción de compra a pulso) que no entraron por la mala suerte de siempre. Solamente hubo unos minutos de duda con la lesión de Tino Costa a la media hora de juego y su posterior cambio por Dealbert (sé que más de uno en el momento del cambio no lo habrá entendido o no estaría de acuerdo, pero el planteamiento de Emery ha sido excepcional), que hizo que el Valencia entrara en un pequeño desbarajuste de juego y que permitió que el Villarreal, sin haber hecho absolutamente nada, tuviera sus opciones de nivelar el encuentro inmerecidamente.

La segunda parte me recordó a aquella época en la que si el Valencia se ponía por delante en el marcador (hablo en Mestalla) y el equipo visitante tenía que atacar si o si, lo normal es que se llevara un par mas para casa. Un despliegue de facultades impresionante: el 2, 3 y 4 a 0 fueron ejecutados con maestría, de manual, de cómo se tiene que llevar a buen término y de manera impecable un contraataque, sobretodo el segundo gol y primero en la cuenta particular de Mata, antesala todos ellos de la obra maestra final de Soldado; una vaselina que si la hubiera marcado cualquier otro jugador (cuyos nombres nos podemos imaginar) la estarían repitiendo todo el santo día por televisión (cuyos programas también conocemos)…

El encuentro tiene 2 lecturas:

- La primera es que el Villarreal tiene un once inicial fantástico, con jugadores de indudable calidad técnica, pero nada de profundidad de banquillo. Hecho perfectamente compresible, porque aunque les duela admitirlo, es una entidad que no tiene ni el tirón ni la masa social de otros Clubs, y que está claro, que si quieren tener en su plantilla a gente como Rossi, Nilmar o Cazorla, con lo que conlleva en fichas, tienen que renunciar a otras cosas, entre ellas, dinero para tener una plantilla más competitiva, porque mantenerla, es caro. Hoy, sin quitar merito al juego de Valencia y a la táctica de su entrenador, se ha visto la diferencia entre un equipo que ha llegado cansado y que no puede permitirse el lujo de tener rotaciones si quiere mantenerse y otro que perfectamente tiene dos jugadores por puesto, siendo el suplente tan competitivo como el titular.

- La segunda lectura, y creo haberlo mencionado alguna vez, es que este equipo, cuando quiere puede y que escudarse en la Emery es un entrenador que no les sabe motivar es una autentica memez. Solamente le hace falta dos o tres retoques sabiamente bien administrados y se podría aspirar a bastante más que a estar a 20 puntos de distancia de los dos de siempre. Espero que se fiche respetando esas necesidades, y sobre todo, que se acierte.

Aspectos positivos: Un Mestalla impresionante, como en las mejores noches de futbol. El juego del equipo, fantásticos todos, que llega en el momento clave de la temporada, y que es difícil destacar alguno sobre los demás y esta vez para bien. El golpe de autoridad que ha dado el Valencia sobre su ambicioso vecino. La Champions, esta vez si, asegurada completamente dada la distancia que existe sobre el quinto clasificado.

Aspectos negativos: Solo mencionar la inoportuna lesión de Tino Costa, esperemos que solamente sea el susto inicial y no trascienda.



Tots els equips tenen el seu "partido de la temporada", sens dubte, el d'esta jornada ha sigut el del València, on s'ha passat per damunt i sense compassió davant d'un Vila-real desconegut per a la majoria de l'aficionat al futbol... i és que el partit tenia molts ingredients per a considerar-ho summament atractiu: Una rivalitat regional, acrescuda els últims anys, entre els dos clubs que a més estan barallant pel mateix objectiu, que no és un altre que aconseguir la tercera plaça, que dóna el passe directe a jugar la lliga de campions i dóna el titul honorífic (encara que dubtós) de "campeón de la otra liga". El morbo de veure un Miguel novament titular després de tota la moguda que hi ha hagut amb ell. La tornada d'un històric del Club com és Marchena...

El partit va alçar el teló després d'un emotiu minut de silenci que guarda respectuosament Mestalla pel desgraciat defunció del pare de Guaita fa a penes una setmana. L'equip de Castelló, va eixir a esperar la seua oportunitat sense renunciar ni de bon tros al seu habitual bon tracte cap al baló, i el València, considerat el favorit "histórico", a portar el pes del partit... com se sol dir, qui colpeja primer colpeja dos vegades i així va ocórrer: després d'uns minuts inicials de tanteig, un error en el migcamp de l'equip visitant propici que el cuiro li caiguera a Miguel i este va ficar un precís passe a Soldat que només va haver de creuar davant de Diego López; 1 a 0, que va fer que el conjunt Che es vinguera dalt i el groguet les vera vindre... i és que, abans de finalitzar la primera part, van poder pujar a l'electrònic algun gol més a favor valencianista, amb ocasions claríssimes de Soldado i Stankevicius (que s'està guanyant que el Club execute l'opció de compra a pols) que no van entrar per la mala sort de sempre. Només va haver-hi uns minuts de dubte amb la lesió Tino Costa a la mitjana hora de joc i el seu posterior canvi per Dealbert (sé que més d'un en el moment del canvi no ho haurà entés o no estaria d'acord, però el plantejament d'Emery ha sigut excepcional), que va fer que el València entrara en un xicotet desgavell de joc i que va permetre que el Vila-real, sense haver fet absolutament res, tinguera les seues opcions d'anivellar la trobada immerescudament.

La segona part em va recordar a aquella època en què si el València es posava per davant en el marcador (parlo a Mestalla) i l'equip visitant havia d'atacar si o si, el normal és que es portara un parell mes per a casa. Un desplegament de facultats impressionant: el 2, 3 i 4 a 0 van ser executats amb mestria, de manual, de com s'ha de portar a bon terme i de manera impecable un contraatac, sobretot el segon gol i primer en el compte particular de Mata, antesala tots ells de l'obra mestra final de Soldado; una vaselina que si l'haguera marcat qualsevol altre jugador (els noms de la qual ens podem imaginar) l'estarien repetint tot el sant dia per televisió (els programes del qual també coneixem)...

el partit té dos lectures:

- La primera és que el Vila-real té un onze inicial fantàstic, amb jugadors d'indubtable qualitat tècnica, però res de profunditat de banqueta. Fet perfectament compressible, perquè encara que els dola admetre-ho, és una entitat que no té ni l'estirada ni la massa social d'altres Clubs, i que és clar, que si volen tindre en la seua plantilla a gent com Rossi, Nilmar o Cazorla, amb la qual cosa comporta en fitxes, han de renunciar a altres coses, entre elles, diners per a tindre una plantilla més competitiva, perquè mantindre, és car. Hui, sense llevar merite al joc de València i a la tàctica del seu entrenador, s'ha vist la diferència entre un equip que ha arribat cansat i que no pot permetre's el luxe de tindre rotacions si vol mantindre's i un altre que perfectament té dos jugadors per lloc, sent el suplent tan competitiu com el titular.

- La segona lectura, i crec haver-ho mencionat alguna vegada, és que este equip, quan vol pot i que escudar-se en l'Emery és un entrenador que no els sap motivar és una autentica idiotesa. Només li fa falta dos o tres retocs sàviament ben administrats i es podria aspirar a prou més que a estar a 20 punts de distància dels dos de sempre. Espere que es fitxe respectant eixes necessitats, i sobretot, que s'encerte.

Aspectes positius: Un Mestalla impressionant, com en les millors nits de futbol. El joc de l'equip, fantàstics tots, que arriba en el moment clau de la temporada, i que és difícil destacar algun sobre els altres i esta vegada per a bé. El colp d'autoritat que ha donat el València sobre el seu ambiciós veí. La Champions, esta vegada si, assegurada completament donada la distància que existix sobre el quint classificat.

Aspectes negatius: Només mencionar la inoportuna lesió Tino Costa, esperem que només siga l'esglai inicial i no transcendisca.



Ficha Tecnica:

Valencia C.F.:
César, Miguel, Stankevicius, Topal, Ricardo Costa, Mathieu, Pablo, Banega (Albelda, m.77), Tino Costa (Dealbert, m.30), Mata y Soldado (Aduriz, m.78).

Villarreal C.F.
Diego López, Mario, Mussachio, Kiko, Capdevila (Ruben, 57), Marchena, Bruno Soriano (Joan Oriol, m.65), Borja Valero, Cazorla, Nilmar y Rossi (Wakaso, m.70).

Goles: 1-0, m.14: Soldado. 2-0, m.55: Mata. 3-0, m.63: Banega. 4-0, m.72: Mata. 5-0, m.75: Soldado.

3 comentarios:

Lobo dijo...

Lo dije y lo mantengo, hay más plantilla que entrenador. Y sobre todo, para aspirar a más lo que hace falta es exigencia y no conformismo, cuando se acabe el discurso de 'ser terceros es un èxito' podremos empezar a aspirar a más.

Unknown dijo...

Estoy de acuerdo con Lobo. Lo que pasa es que lo de la exigencia es algo que debería empezar por el presidente y Lolo, mientras le cuadren los números....

Orgullo Benfiquista dijo...

Grandísima victoria felicidades
Saludos